Els inicis del Bàsquet a Sabadell

15 feb 2012 – La Vanguardia (Català)

Polèmica, èxit i desastre

Petita història de les nou finals que s’han jugat fins ara a Barcelona.
INICI TEMPESTUÓS. La Copa va néixer el 1933 com a Campionat d’Espanya, i l’estrena va ser tot un escàndol.

La final de la Copa del Rei de bàsquet que comença demà al Palau Sant Jordi serà la desena que es disputarà a Barcelona. Una història llarga que comença el 1935, enmig d’una gran polèmica, i s’acaba –de moment– el 1986 amb l’edició més trista que es recorda. Durant aquest períodes, múltiples escenaris i un gavadal de curiositats.
El 1933, deu anys després del primer Campionat de Catalunya, naixia el d’Espanya amb només quatre equips, dos de catalans i dos de madrilenys. La resta no tenien ni diners per viatjar ni possibilitat de guanyar. A l’anada de les semifinals van guanyar els dos catalans: per 40-25 el Juventus de Sabadell al Rayo i per 21-17 l’Iluro de Mataró al Reial Madrid. En la tornada, l’embolic. Com explica Justo Conde a la seva obra “70 años de baloncesto español”, els partits es van jugar en un areny impracticable del carrer Goya. L’Iluro es va retirar quan perdia per 14-5 i el Juventus de Sabadell va caure eliminat amb un 23-6. El Rayo va ser el campió.
Van haver de passar dos anys perquè es calmessin les aigües i l’èxit del subcampionat de la selecció al primer Europeu de la història va contribuir al del II Campionat d’espanya a la pista de tennis de Montjuïc, ja amb sis equips (els noms dels dos valencians tenen molt de suc: Federación Universitaria Escolar i Regimiento de Infantería N.º 13) i en règim de concentració. Cada club podia inscriure-hi set jugadors i el reglament, reproduït a La Vanguardia, establia que “els expulsats per quatre faltes no seran desqualificats” i “els que cometin una falta que per si sola es mereixi l’expulsió seran desqualificats, però només després de la fi del campionat”, però “els expulsats per agressions o intents d’agressió no consumats per intervenció d’una tercera persona seran desqualificats immediatament”. El Patrie es va convertir en el primer equip català campió d’espanya, després de vèncer el Rayo (23-19) en una final el màxim anotador de la qual, amb 8 punts, va ser Fernando Font, després periodista i seleccionador espanyol. L’àrbitre va ser Mariano Manent, seleccionador de l’època.
El primer campió de la postguerra va ser l’hospitalet, que com molts d’altres s’havia vist obligat a castellanitzar i localitzar el seu antic nom de Juniors. El Laietà es convertia en Layetano, el Juventus de Sabadell, en Sabadell, l’Iluro en Mataró i el Patrie en Atlético Gracia. Aquest últim, ja sense les estrelles Maunier, Henry i Arnaud, que havien hagut d’emigrar durant la guerra, va perdre la final d’aquell IV Campionat d’Espanya, I Copa del Generalísimo, en la inauguració de la pista –per descomptat, descoberta, de terra batuda– de l’Espanyol, al costat del camp de Sarrià. No va faltar-hi la polèmica. En la semifinal entre l’Atlético i el Rayo, el capità madrileny, Pedro Alonso, va demanar a la taula quant de temps faltava i li van respondre que tres minuts. Però tot just es va posar la pilota en joc es va xiular el final, amb 22-18 per als catalans. Quan Alonso va anar a reclamar li van dir que no eren tres minuts, sinó tres segons. La intervenció del president de la Federación Centro, José Puig, que per cert era català, només va servir per alimentar l’aldarull.
Les tres finals següents que es van jugar a Barcelona les va guanyar, com abans la del 1943 a Palma, el Barça de Pedro i Miguel Carreras. La del 1945 amb el Laietà, dirigida per un àrbitre exboxejador, Sorribas, que en cada descans es fumava una fària, i resolta a la pròrroga, es va jugar en una pista situada a la terrassa d’una nau industrial a l’angle Gran Via Viladomat. Molts aficionats es van quedar sense poder entrar-hi i la de l’any següent contra el Montgat es va disputar en un escenari molt més gran, Las Arenas, de gom a gom. Igual com el 1950, en la primera final blaugrana contra un Joventut que el 1955, ja al Palau d’esports del carrer Lleida, va guanyar la tercera Copa de la seva història. Contra pronòstic, perquè l’equip havia quedat desmantellat. Va ser el gran dia de Josep Brunet, pivot i capità verd-i-negre, que en va ser el màxim anotador (21) i va anul•lar una de les estrelles madridistes, el portoriqueny Willo Galíndez (4).
Al mateix escenari, el Barcelona va fer el doblet el 1959 després d’aconseguir el primer títol de Lliga en la tercera edició. La final contra l’Aismalíbar de Montcada la van dominar Bonareu (18 punts) i els germans Alfonso i José Luis Martínez davant Emiliano (15), després gran estrella madridista.
La de 1961-62 va ser una temporada estranya. Va abandonar l’Orillo Verde de Sabadell i Enric Llaudet, president del Barcelona, va decidir que el seu club deixés l’elit per reduir despeses. El Reial Madrid no tenia rival i la fase final, un altre cop al carrer Lleida, d’una Copa en què no podien participar els jugadors estrangers va aixecar poca expectació, sobretot després de caure eliminats dos equips catalans als quarts i dos més a les semifinals.
Van haver de passar gairebé 24 anys perquè la final de Copa tornés a Barcelona. N’hi va haver, sí, una a Terrassa (1966) i una altra a Badalona (1984), aquesta ja amb L’ACB, guanyades totes dues pel Reial Madrid contra la Penya. Igual com la del 1986 al Palau Blaugrana, de tan mal record.
Va ser una successió de despropòsits. En plena guerra entre L’ACB i Federació Espanyola, el Barcelona va pagar 15 milions de pessetes per organitzar la Copa, llavors amb quatre equips. El soci no va respondre i el públic en general tampoc no va voler pagar 7.500 pessetes per uns partits que podien mirar a la televisió i es jugaven a mitja tarda d’un dimarts i un dijous. Així que va ser un Palau Blaugrana semibuit el que va presenciar dues semifinals resoltes a la pròrroga i amb doble disgust culer: remuntada del Reial Madrid davant el CAI (del 81-91 al 100-96) i derrota del seu equip davant el Ron Negrita Joventut (115-120; sí, eren altres temps, amb 36 punts d’Epi II i 31 de Villacampa). La final va donar el segon doblet consecutiu al Madrid d’Iturriaga, Biriukov, Romay, Robinson, Townes i Fernando Martín.