Afavorir la cohesió social mitjançant la pràctica esportiva i continuar endavant amb la millora constant dels programes d’activitats i els equipaments esportius. Aquests són els objectius del servei municipal d’Esports per aquest any 2012, que compta per aquesta tasca amb un pressupost de 6 milions d’euros. En matèria d’instal·lacions esportives destaquen la continuació del projecte Sabadell-Olímpia, l’inici del nou camp de futbol de Torre-romeu i l’inici del procés per reformar el Pavelló Municipal d’Esports de Sol i Padrís. Així mateix, es continuarà treballant enguany perquè l’oferta d’activitats esportives al conjunt de la població sigui cada cop millor, de la mà de les entitats esportives de la ciutat. També, es continuarà donant suport al teixit associatiu de l’àmbit i als esportistes, comptant novament amb la tasca de la Fundació de l’Esport Sabadell Ciutat Esportiva.

Josep Ayuso - Regidor d'Esports de l'Ajuntament de Sabadell

Per Josep Ayuso, regidor d’Esports, “és ara, en aquest context de dificultat econòmica global, quan ens correspon a les administracions actuar amb responsabilitat i continuar treballant, com sempre, per garantir als ciutadans i ciutadanes serveis de qualitat. Aquest és el millor camí per afavorir la igualtat d’oportunitats, evitant així l’exclusió”. De la mateixa manera, Ayuso ha subratllat que “la pràctica esportiva comporta l’assoliment de múltiples valors humans. L’esport és, per tant, un magnífic element de cohesió social que cal promoure per afavorir la convivència”.

En matèria d’instal·lacions esportives cal destacar que enguany es preveu finalitzar la segona fase del projecte Sabadell-Olímpia amb l’aixecament del nou edifici de vestidors, oficines i serveis del Complex. L’actuació forma part d’un gran projecte de transformació dividit en tres etapes. Durant la primera, ja conclosa, es va construir un camp de futbol 11 amb gespa artificial. Després de finalitzar la segona etapa del projecte, arribarà la tercera fase, que serà la de construcció d’un camp de futbol 11 i un de futbol 7 (ambdós de gespa artificial), així com la urbanització dels espais de l’entorn.

D’altra banda, aquest 2012 s’iniciarà la construcció d’un nou camp de futbol al barri de Torre-romeu, en uns terrenys propers al mercat del barri. El nou equipament comptarà amb gespa artificial, edifici de vestidors i graderia i substituirà l’actual camp de futbol de la zona. També aquest any es redactarà el projecte de reforma i millora del Pavelló Municipal de Sol i Padrís, per tal de treure el màxim rendiment esportiu a una instal·lació esportiva emblemàtica a la nostra ciutat.

Oferta esportiva de qualitat

Paral·lelament a l’ampliació i millora dels equipaments esportius, el servei d’Esports compta amb una consolidada oferta d’activitats esportives, tant de temporada com activitats puntuals, amb un especial suport a l’esport escolar, a través del Consell Esportiu de Sabadell, que compta amb més de 30.000 nens i nenes participants en els diferents programes. Cal afegir, a més, el paper impulsor del departament en programes d’integració social a través de l’esport.

Pel que fa al suport i la col·laboració constant amb el teixit associatiu de la ciutat, Josep Ayuso insisteix que “per mantenir el ritme d’activitat esportiva propi de Sabadell és absolutament imprescindible el treball conjunt i permanent amb les entitats esportives de Sabadell, sigui de manera bilateral, en el marc del Consell Municipal de l’Esport, o per mitjà de grups d’entitats unides per interessos comuns”. En aquest sentit, cal destacar que el departament d’Esports col·labora cada any en una seixantena d’activitats organitzades per clubs i entitats de la ciutat.

En aquesta tasca de col·laboració amb les entitats, destacar així mateix que es renova la confiança en el paper fonamental de la Fundació de l’Esport Sabadell Ciutat Esportiva per donar impuls als projectes d’entitats i esportistes.

En paral·lel al conjunt de les activitats, les instal·lacions esportives de Sabadell continuaran aquest 2012 sent seu d’esdeveniments de primer ordre i comptant amb la presència d’esportistes d’elit. Serà el cas, per exemple, del Campionat d’Espanya d’Atletisme en Pista Coberta, que se celebrarà els propers 25 i 26 de febrer a la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya. En molts casos també, aquestes competicions se celebren a seus o són impulsades directament per les entitats sabadellenques. Un exemple seria el Campionat d’Espanya de Natació Sincronitzada, organitzat pel Club Natació Sabadell i que se celebrarà a les instal·lacions del club a Can Llong també el cap de setmana del 25 de febrer.

El debat sobre la independència d’Escòcia ha començat suaument, amb un extraordinari fair play, com si fos el cèlebre i històric torneig de tennis a Wimbledon. Les paraules han estat mesurades i el primer ministre escocès, Alex Salmond, té la pretensió de recórrer l’illa per explicar les causes i les necessitats de la independència escocesa. Igualment ha reaccionat el govern de Londres volent intervenir en la pregunta d’un futur referèndum i també en el seu calendari.

Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia
El primer ministre Cameron vol que la consulta es produeixi en els propers 18 mesos i que la resposta sigui clara i nítida. Anglaterra no vol la secessió encara que sigui amb els millors bon desitjos i l’amistat vers Anglaterra per part dels escocesos. Serà molt interessant veure com es construeix el relat polític per arribar a un referèndum que Alex Salmond vol que s’escaigui l’any 2014 i que, de fet, anul·laria les Acts of Union del 1707, quan els regnes d’Escòcia i d’Anglaterra passaren a formar part del Regne Unit de la Gran Bretanya.

Els anglesos sempre han funcionat amb l’equilibri i l’empirisme de les seves vides, poc propensos a les teories i les ideologies, el respecte pels individus i en la seva capacitat per no sacrificar persones en l’altar de les abstraccions i els ideals. Són pràctics i afrontaran amb realisme la qüestió de la demanda d’independència escocesa. Els anglesos encara es mouran per molt de temps en una lluita per reconciliar un passat que no poden oblidar i un futur que no poden evitar. Des del Congrés de Viena de 1820, que creà la Santa Aliança en esclafar-se les tropes napoleòniques a Waterloo, tant el representant britànic, William Pitt, com el de la cort vienesa, Castlreagh, coincidiren que quan l’equilibri territorial europeu es veu pertorbat, Anglaterra és capaç d’intervenir eficaçment, però és l’últim govern europeu del qual es pot esperar aventures o compromisos de qualsevol mena en qüestions d’índole abstracta.

No hi ha majoria social a Escòcia per aprovar en referèndum la secessió del Regne Unit. Possiblement per això el primer ministre Alex Salmond insisteix en els seus discursos que la independència no va contra Anglaterra. Encara més, el seu plantejament és que la dependència anglesa perdurarà però alhora que la independència entre els dos regnes convé tant als escocesos com als anglesos. Ha estat un pèl més combatiu Cameron que Salmond.

No hi ha constitució britànica escrita i totes les institucions funcionen pel costum i per la jurisprudència emmagatzemada al llarg de la història. Londres ha estat el centre més formidable del més gran imperi de la història que tingué el seu moment més apoteòsic quan la reina Victòria fou proclamada emperadriu de l’Índia per la insistència del seu primer ministre, Benjamí Disraeli, que fou l’inventor d’un cert misticisme imperial que perdurà gairebé cent anys. L’imperi britànic el feren exploradors, comerciants, missioners i altruistes que donaven voltes pel món i clavaven la bandera britànica. En el cas de Zimbabwe, l’antiga Rhodèsia, Cecil Rhodes envià un comunicat a Londres pregant que el govern es fes càrrec del territori conquerit al nord del riu Zambezi.

David Cameron, primer ministre britànic
Però mentre el gran imperi es consolidava arreu del món, a l’interior de la metròpoli començaren els primers signes de secessió que tants maldecaps portarien als governs de Londres. Mentre el conservador Disraeli afavoria el concepte imperial, el seu opositor, el liberal William Gladstone, s’estavellava amb la home rule que els irlandesos demanaven de forma insistent aigualint aquells impulsos imperials que dominaven el panorama polític, militar i cultural del Londres victorià.

El resultat fou que la qüestió irlandesa acabà en una confrontació armada entre els nacionalistes irlandesos i l’exèrcit britànic en el cèlebre aixecament de la Pasqua de 1916, que fou un fracàs per als independentistes però també la llavor perquè l’illa obtingués la independència després d’una guerra civil i la proclamació de la república deslligada del Regne Unit. Fou una esgarrapada molt forta que seria el començament del procés de descolonització que d’una manera ininterrompuda aniria despullant Anglaterra de pràcticament totes les seves colònies.

El segon conflicte esclatà els anys seixanta a Irlanda del Nord, els sis comtats de l’Ulster que quedaren fora de la república d’Irlanda, que provocà un desplegament massiu de l’exèrcit britànic per pacificar les comunitats de protestants i catòlics que estaven enfrontades per raons religioses, socials i de pertinença. Els protestants se sentien i se senten britànics i els catòlics, no. Com a conseqüència d’aquest contenciós es revifà el vell Irish Republican Army (IRA), que actuà amb violència i accions terroristes fins al punt de causar la mort a unes 3.000 persones a Irlanda del Nord i a Anglaterra. Aquest segon conflicte s’acabà amb el famós acord de Divendres Sant de 1998, un dels fets polítics millor valorats dels tres mandats del primer ministre Tony Blair.

L’emancipació d’Irlanda, per tant, ha causat milers de morts, tant en la seva independència, els anys vint, com en la lluita pels drets equitatius dels irlandesos del nord. Es diu que David Cameron actuarà amb una certa racionalitat respecte a la petició formal d’independència d’Alex Salmond. Ja ho veurem.

Com que els escocesos saben quin pa hi donen els anglesos, no cauran en la cridòria dels nacionalistes irlandesos quan deien que “England’s difficulty is Ireland’s opportunity”. Sembla que ho faran d’una altra manera, sense violència, sense menystenir els anglesos, proposant que poden formar part de la Commonwealth of Nations, com si fos Nova Zelanda o Austràlia, però administrant com creguin més oportú la seva pròpia sobirania. Els conservadors a Escòcia és una espècie gairebé en extinció i l’hegemonia dels laboristes ha cedit molts vots i protagonisme al Partit Nacionalista Escocès. Alex Salmond no té pressa però no pararà fins aconseguir un acord per pactar els termes de la independència escocesa.

Article publicat a El PuntAvui el 22-2-2012

19 febrer 2012 - El CN Sabadell ha pogut celebrar un nou títol de Copa del Rei

L’Atlètic Barceloneta, amb un joc intel·ligent i aprofitant la superioritat númerica, ha controlat el matx fins a l’últim quart. Al descans els mariners dominaven per 6 a 4. I han ampliat l’avantatge fins al 9 a 6 del final del tercer quart. Però la fe en la remuntada ha donat els fruits a l’equip de Gabi Hernández. Un parcial de 4 a 0 ha portat els de Sabadell al lideratge en el marcador (9-10).

El partit s’ha acabat decidint en uns emocionants minuts finals. Amb empat a deu, i després de desaprofitar un penal, el Barceloneta ha vist com Marko Cuk feia el gol definitiu dins l’últim minut. I en l’última jugada, els mariners, tot i jugar amb doble boia i superioritat, no han estat capaços d’anotar el gol que hauria portat el duel a la pròrroga.

Font: Esport3 notícies 

Miquel Calçada Va parlar de la seva visió realista del futur lliure de Catalunya, i del procés per a arribar-hi, amb els membres de +VilaWeb, dins el cicle “Implicats”

Per Calçada, les formes són importants i arriba a la redacció de VilaWeb puntual, amb americana i corbata. S’interessa molt pel barri on tenim la redacció, el Raval de Barcelona, i per la gent que hi viu. L’incomoden els grafits que veu a tantes parets. Però li sembla veure-ho tot més net i més endreçat que no fa un parell d’anys.

Vol saber les inquietuds dels lectors, s’interessa per les mobilitzacions d’estudiants de València, pels atacs de la policia, i comenta les paraules impreses de Jordi Pujol al tercer volum de les memòries: ‘No vaig preveure que ens esperaven a la cantonada’. Observa que el país i els polítics fan una evolució positiva i, segons ell, imparable. Va bé. Ell n’està convençut i té el cap a l’endemà. Sap que encara cal fer un tros important de camí, però diu que la independència arribarà encara que ho féssim tot malament.

‘Hem avançat malgrat nosaltres mateixos’

I així comença la seva primera resposta: ‘Em penso que hi arribarem’. Li demanen com, per quin camí… ‘Ha de ser el parlament. Som un país que ha pensat i teoritzat molt sobre el seu futur. I hem avançat molt. Hem avançat malgrat nosaltres mateixos, que no sempre hem fet el camí correcte. Però ja hi som molt més a prop.’ Comença ferm. No dubta.

Els empresaris hi ajudaran? Semblen molt refractaris… ‘No els tocarà més remei. No em preocupen, perquè en el moment oportú seran els més realistes i no s’ho pensaran gaire.’ Parla amb calma, i continua: ‘No sóc optimista. Sóc realista. La majoria ja hi és i el nostre procés és positiu, engrescador i inclusiu.’

‘Catalunya és una màquina de fer catalans’, afirma, sobre la capacitat d’assimilar immigrants. A més, ‘les crisis fan aflorar actituds que eren amagades… Una crisi ferotge és també un moment d’oportunitats. No hem de tenir por, hem de passar a l’ofensiva.’ Són les seves lliçons nord-americanes.

‘Descarto qualsevol partit que no sigui d’estricta obediència catalana’

Tothom qui l’ha sentit piular darrerament es demana a quin partit s’apuntarà a fer política. Ha anat a aprendre’n a Syracuse, a l’estat de Nova York, i torna amb un pla que encara no detalla. ‘És absurd pensar ara en un partit d’esquerres o de dretes. La prioritat és una altra i la resta ja vindrà després’, respon quan un participant li demana directament quina serà la plataforma d’aterratge. ‘Ara cal treballar per convocar el referèndum. I jo descarto qualsevol partit que no sigui d’estricta obediència catalana.’

Entre els assistents hi ha activistes de la societat civil i volen saber si Calçada s’estima més treballar en un partit o fora del parlament i les institucions. ‘No és possible fer política al marge dels partits. Es pot fer activisme, que és molt positiu. Però, fer política de veritat és cosa dels partits’. I afegeix: ‘Al nostre país tenim la sort de poder triar entre unes quantes opcions. Això ho hem de valorar’.

‘Vaig amb aquest passaport perquè no tinc el meu’

No tot ha estat política en la conversa. També hi ha hagut interès per la seva experiència d’anar pel món caçant catalans a ‘Afers Exteriors’. Però sembla que Calçada s’ha tornat un animal polític. ‘La perspectiva que tenen els catalans que viuen a qualsevol lloc del món és més desacomplexada. Si vas pel món i et presentes com a català, ningú no et mira amb sospites ni et qüestiona la identitat. En tot cas, hi ha qüestions formals, administratives.’ I comenta una conversa a l’aeroport: ‘Vaig amb aquest passaport perquè no tinc el meu. Però sóc català i, si no ho tens codificat, no és el meu problema.’

També parla de la llei òmnibus de l’audiovisual aprovada aquesta setmana al parlament. No ho veu bé, fer perdre la publicitat als mitjans públics. Ara, ‘aquesta llei i res és el mateix’. Un brindis al sol, diu. ‘Mentre no tinguem estat, TV3 i Catalunya Ràdio han de fer tres o quatre papers que demanen un bon finançament.’ Calçada creu que cal refer i repensar l’estructura i el funcionament dels mitjans públics i, en aquest aspecte, creu que la llei és bona.

‘Si fem el referèndum ara mateix, el guanyem’

Però hi ha interès pel periodista que ha anat a l’estranger a preparar-se per fer política. ‘Nosaltres ja la tenim, la majoria’, repeteix. ‘El referèndum, el podem fer ara mateix i el guanyem. A diferència d’Escòcia, que han d’esperar per tenir la majoria’. Calçada no es mossega la llengua i, responent a la insistència a oferir el pas a la societat civil, diu: ‘Cada nou moviment que sorgeix és una peça més en aquest escaquer tan complex. La independència és una decisió política que han d’afavorir els partits, amb la pressió dels militants i de la societat civil. Però tot plegat ha de convergir al parlament.’

Cap al final de la conversa, admet que ‘és cansat passar el dia remant a contravent’. I comenta: ‘El semàfor és vermell o verd. El carabassa, només dura un breu instant. A Catalunya ens instal·lem massa sovint al carabassa’. Sí, però no. No, però potser més endavant. Ara sí i ara no…

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/209949

La sentència del català a l’escola. Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n’ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l’exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.AutoestimaSom al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d’aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya. Persistència: A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l’espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.

La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l’espanyol, sinó amb l’anglès. Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l’únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l’ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d’immigrants la llengua de la família és l’amazig, l’àrab, l’urdú o l’espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l’Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l’ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d’anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.

Així s’han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d’aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

Fer un pensament: No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d’impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d’aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d’un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l’única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d’edat. Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.”

Posted from Diigo. The rest of my favorite links are here.

Polèmica, èxit i desastre

Petita història de les nou finals que s’han jugat fins ara a Barcelona.
INICI TEMPESTUÓS. La Copa va néixer el 1933 com a Campionat d’Espanya, i l’estrena va ser tot un escàndol.

La final de la Copa del Rei de bàsquet que comença demà al Palau Sant Jordi serà la desena que es disputarà a Barcelona. Una història llarga que comença el 1935, enmig d’una gran polèmica, i s’acaba –de moment– el 1986 amb l’edició més trista que es recorda. Durant aquest períodes, múltiples escenaris i un gavadal de curiositats.
El 1933, deu anys després del primer Campionat de Catalunya, naixia el d’Espanya amb només quatre equips, dos de catalans i dos de madrilenys. La resta no tenien ni diners per viatjar ni possibilitat de guanyar. A l’anada de les semifinals van guanyar els dos catalans: per 40-25 el Juventus de Sabadell al Rayo i per 21-17 l’Iluro de Mataró al Reial Madrid. En la tornada, l’embolic. Com explica Justo Conde a la seva obra “70 años de baloncesto español”, els partits es van jugar en un areny impracticable del carrer Goya. L’Iluro es va retirar quan perdia per 14-5 i el Juventus de Sabadell va caure eliminat amb un 23-6. El Rayo va ser el campió.
Van haver de passar dos anys perquè es calmessin les aigües i l’èxit del subcampionat de la selecció al primer Europeu de la història va contribuir al del II Campionat d’espanya a la pista de tennis de Montjuïc, ja amb sis equips (els noms dels dos valencians tenen molt de suc: Federación Universitaria Escolar i Regimiento de Infantería N.º 13) i en règim de concentració. Cada club podia inscriure-hi set jugadors i el reglament, reproduït a La Vanguardia, establia que “els expulsats per quatre faltes no seran desqualificats” i “els que cometin una falta que per si sola es mereixi l’expulsió seran desqualificats, però només després de la fi del campionat”, però “els expulsats per agressions o intents d’agressió no consumats per intervenció d’una tercera persona seran desqualificats immediatament”. El Patrie es va convertir en el primer equip català campió d’espanya, després de vèncer el Rayo (23-19) en una final el màxim anotador de la qual, amb 8 punts, va ser Fernando Font, després periodista i seleccionador espanyol. L’àrbitre va ser Mariano Manent, seleccionador de l’època.
El primer campió de la postguerra va ser l’hospitalet, que com molts d’altres s’havia vist obligat a castellanitzar i localitzar el seu antic nom de Juniors. El Laietà es convertia en Layetano, el Juventus de Sabadell, en Sabadell, l’Iluro en Mataró i el Patrie en Atlético Gracia. Aquest últim, ja sense les estrelles Maunier, Henry i Arnaud, que havien hagut d’emigrar durant la guerra, va perdre la final d’aquell IV Campionat d’Espanya, I Copa del Generalísimo, en la inauguració de la pista –per descomptat, descoberta, de terra batuda– de l’Espanyol, al costat del camp de Sarrià. No va faltar-hi la polèmica. En la semifinal entre l’Atlético i el Rayo, el capità madrileny, Pedro Alonso, va demanar a la taula quant de temps faltava i li van respondre que tres minuts. Però tot just es va posar la pilota en joc es va xiular el final, amb 22-18 per als catalans. Quan Alonso va anar a reclamar li van dir que no eren tres minuts, sinó tres segons. La intervenció del president de la Federación Centro, José Puig, que per cert era català, només va servir per alimentar l’aldarull.
Les tres finals següents que es van jugar a Barcelona les va guanyar, com abans la del 1943 a Palma, el Barça de Pedro i Miguel Carreras. La del 1945 amb el Laietà, dirigida per un àrbitre exboxejador, Sorribas, que en cada descans es fumava una fària, i resolta a la pròrroga, es va jugar en una pista situada a la terrassa d’una nau industrial a l’angle Gran Via Viladomat. Molts aficionats es van quedar sense poder entrar-hi i la de l’any següent contra el Montgat es va disputar en un escenari molt més gran, Las Arenas, de gom a gom. Igual com el 1950, en la primera final blaugrana contra un Joventut que el 1955, ja al Palau d’esports del carrer Lleida, va guanyar la tercera Copa de la seva història. Contra pronòstic, perquè l’equip havia quedat desmantellat. Va ser el gran dia de Josep Brunet, pivot i capità verd-i-negre, que en va ser el màxim anotador (21) i va anul•lar una de les estrelles madridistes, el portoriqueny Willo Galíndez (4).
Al mateix escenari, el Barcelona va fer el doblet el 1959 després d’aconseguir el primer títol de Lliga en la tercera edició. La final contra l’Aismalíbar de Montcada la van dominar Bonareu (18 punts) i els germans Alfonso i José Luis Martínez davant Emiliano (15), després gran estrella madridista.
La de 1961-62 va ser una temporada estranya. Va abandonar l’Orillo Verde de Sabadell i Enric Llaudet, president del Barcelona, va decidir que el seu club deixés l’elit per reduir despeses. El Reial Madrid no tenia rival i la fase final, un altre cop al carrer Lleida, d’una Copa en què no podien participar els jugadors estrangers va aixecar poca expectació, sobretot després de caure eliminats dos equips catalans als quarts i dos més a les semifinals.
Van haver de passar gairebé 24 anys perquè la final de Copa tornés a Barcelona. N’hi va haver, sí, una a Terrassa (1966) i una altra a Badalona (1984), aquesta ja amb L’ACB, guanyades totes dues pel Reial Madrid contra la Penya. Igual com la del 1986 al Palau Blaugrana, de tan mal record.
Va ser una successió de despropòsits. En plena guerra entre L’ACB i Federació Espanyola, el Barcelona va pagar 15 milions de pessetes per organitzar la Copa, llavors amb quatre equips. El soci no va respondre i el públic en general tampoc no va voler pagar 7.500 pessetes per uns partits que podien mirar a la televisió i es jugaven a mitja tarda d’un dimarts i un dijous. Així que va ser un Palau Blaugrana semibuit el que va presenciar dues semifinals resoltes a la pròrroga i amb doble disgust culer: remuntada del Reial Madrid davant el CAI (del 81-91 al 100-96) i derrota del seu equip davant el Ron Negrita Joventut (115-120; sí, eren altres temps, amb 36 punts d’Epi II i 31 de Villacampa). La final va donar el segon doblet consecutiu al Madrid d’Iturriaga, Biriukov, Romay, Robinson, Townes i Fernando Martín.

Prou! La ignorància és atrevida, però la manipulació és un escàndol. La inhabilitació al jutge Baltasar Garzón no ha
estat per investigar els crims del franquisme, sinó per espiar i enregistrar (contra les legítimes garanties de
qualsevol acusat), als advocats que parlaven amb els seus detinguts, provocant una desassistència intolerable arreu del món civilitzat, fent de policia i jutge. La sentència és, en comparança amb altres països democràtics, curta, amable i arriba amb retard, atenent les greus malifetes del personatge.
Passa hora d’explicar qui és aquest el·let, d’imatge prefabricada i protegida com a part molt activa de la (in)justícia espanyola. Ara, quan ha deixat de ser útil per a la feina bruta, ha estat foragitat sense les conseqüències que mereixeria.
***
En primer lloc, com a declaració prèvia de principis, vull deixar constància que abans de català, republicà i
d’esquerres som una persona. Això vol dir que he viscut i viuré tota la vida compromès en la defensa de les causes justes i nobles, a favor dels drets de totes les persones i de tots i cada un dels seus pobles i ho faré, sempre com a demòcrata, pel camí de la llibertat i de la veritat. Sé que la història té extravagàncies. Que, per exemple, els judicis de Nuremberg contra els criminals de guerra nazi els presidien els representants dels estats que havien bombardejat Japó amb bombes atòmiques i ningú no els ha jutjat mai. Així són les coses. Però, per a mi, sobresurt i té molt més pes a l’hora de processar Garzón, els nazis alemanys, els criminals de la guerra de Bòsnia, els feixistes espanyols o qui sigui el seu delicte. No m’interessa, com a demòcrata, la ideologia de qui acusa, perquè la denúncia és un dret de tothom. La pregunta que ens hem de fer sobre Garzón és si és cert o no que va espiar i enregistrar les converses entre els seus detinguts i els seus advocats? Doncs, si és cert, com s’ha provat, és reu no d’inhabilitació de per vida, sinó de presó i de sancions econòmiques que, si se n’exonera, és per culpa del corporativisme judicial espanyol. A cap altre país del mapa europeu n’hauria sortit tan ben parat. Tothom que he vist, almenys fins ara, que ho considera “desmesurat” és perquè ho vol veure des d’una òptica sectària originada per una empatia incomprensible amb l’autor de tan depravada pràctica.
Arran de la sentència a Garzón, vista la manipulació informativa d’alguns falsos progressistes espanyols (ep! i algunes idiotitzades comparses de majorettes regionalistes, quan no quintacolumnistes de l’espanyolisme dretà o esquerrà), d’esqueixar-se la camisa i de lligar amb escarni el motiu de la minsa inhabilitació al jutge-pallasso amb la investigació per recobrar les fosses comunes dels assassinats del franquisme (a la qual em referiré més endavant com una estafa a les esperances de les víctimes), vaig expressar en el meu feisbuc personal el meu menfotisme personal per la sentència, adoptada per unanimitat amb jutges espanyols de tota condició ideològica, però també amb la meva satisfacció de veure que es tupen entre ells. Com podrà entrendre i admetre la gent que té el bon gust de pensar, passava d’hora d’eradicar aquest individu i el seu bagatge d’actes racistes contra Catalunya i el País Basc. Que els qui l’hagin foragitat hagin estat “els seus” m’importa ben poc. Que s’ho confitin! Arran dels meus comentaris, el feisbuc i el correu personal es col·lapsaren amb un agraïment entusiasta generalitzat, provenint sobretot (però no exclusivament) del País Basc i de Catalunya. Historiadors de prestigi, polítics, economistes, persones vinculades amb moviments ciutadans, sindicalistes, persones torturades i empresonades injustament, em feren arribar les felicitacions que s’han escampat arreu per webs i blogs. De Mallorca, només dues excepcions, des d’una hipotètica esquerra no espanyolista s’han afegit a la festa amb consideracions que es retraten en els seus respectius feisbucs (malgrat haver-se borrat alguns missatges, la qual cosa vull interpretar com a discreta rectificació) i en línia amb el discurs dominant. Tot i haver intentat palesar el desconeixement que delaten les dues discrepants del personatge, pretenien obviar la carrera luctuosa del jutge i s’aferraren, fort i no et moguis, a la imatge exhibicionista, d’oripell i més falsa que un duro sevillà, del líder de la maniobra contra els crims de guerra del franquisme (perquè, per raons evidents, els del postfranquisme no li interessaven gens com veurem). Tant una replicant com l’altre defugiren les reflexions i es mantingueren amb les seves frívoles declaracions en calent, a remolc de la torrentada i l’huracà de la manipulació d’una esquerra esquerranxada espanyola amb qualque argument de museu: els ignorants mereixen el mateix respecte que els qui coneixen la veritat. Com en el temps de Galileo?
Per entrar en olivetes sobre Garzón, cal acudir a les fonts i llegir la biografia del personatge. D’entrada, sabeu d’on ve el títol del llibre que li dedicà Pilar rbano: Garzón el hombre que veía amanecer. Sopes? Doncs, és tracta de la darrera proclama del Cara al Sol, l’himne dels feixistes: “Arriba escuadras a vencer que en España empieza a amanecer”. Ve d’aquí per marcar bé la procedència. Després de destacar la seva principal afecció d’infant, com a repicador de les campanes del poble, amb una pedra, un pal o com fos i a l’hora que fos, per tal de cridar l’atenció de tothom, Garzón va entrar al seminari. S’ha parlat dels sis anys de fonamentalisme de l’època (quan tot era una confabulació jueva i maçònica) que va beure i practicar amb la idea d’anar a missions a Àfrica o a Amèrica a colonitzar i evangelitzar. Finalment, va descobrir que li agradaven molt les dones i abandonà el seminari amb gran dolor de sa mare. Va dir a son pare que seria jutge i aquest, un modest encarregat d’una benzinera, li va respondre textualment segons el llibre: “Baltasar, estás delirando, eso no es para nosotros… Es un coto cerrado y tú un engreído que aspiras demasiado alto.” Una definició que, amb els anys, faria fortuna.
Retreure la ignorància a la gent que pretén opinar d’un tema, em sembla terapèutic i molt just. Al capdavall, i
gnorant no és cap insult; és la constatació d’una realitat que té cura, amb el temps i l’estudi… si hi ha voluntat de corregir, evidentment. En el cas concret de Garzón, m’estim més que hi hagi gent que defensa aquest bergant per desconeixement que no a plena consciència. En definitiva, la ignorància és un atenuant, sobretot quan ens l’han ficada amb calçador des de fa anys i panys i a sang i a foc, perquè aquest jutge inquisidor els hi ha anat molt bé als espanyols pel seu demostrat racisme antibasc i anticatalà (i que no em digui ningú que és del Barça, perquè també ho és Rodríguez Ibarra). Els ignorants, naturalment, no poden pensar com jo, perquè els hi manca coneixement i elements de judici. Perdonau-me la pretensió i la insistència, però si en el temps de Galileo s’hagués fet un referèndum hauria resultat que el món era el centre de l’univers i no rodó. Quan l’acusat va dir als seus jutges que eren uns ignorants, també botaren dels coixins endomassats vermells i grocs sobre els quals tenien el cul aferrat!
Talment, com ara! I això de les associacions de Memòria Històrica de considerar aquesta sentència desmesurada? Amb quins criteris? Quin coneixement tenen de la legislació? Desmesurada 11 anys d’inhabilitació per espiar les converses dels advocats amb els imputats que tu mateix has de jutjar? Maquiavel o Montesquieu? I forçar la desassistència jurídica dels acusats (per indesitjables que puguin ser? I l’Estat de Dret? Cal informar-se un poc més abans d’emetre consideracions tan frívoles. A Alemanya, França, Holanda, Anglaterra, Estats Units… (com es va dir al judici i com ha escampat la premsa) l’haurien inhabilitat a perpetuïtat i amb sancions econòmiques i penals afegides. Cal recomanar la recent i excel·lent pel·lícula Das Leben der Anderen (2006), traduïda aquí com La vida de los otros, on relata el paper de l’Stasi, la tristament famosa policia secreta d’Alemanya oriental que destacà per espiar i enregistrar els sospitosos. Doncs, Garzon ha anat encara molt més enllà i ha burlat la separació de poders, ha assassinat Montesquieu i ha cregut que la fi justifica els mitjans. A mi, amb la lectura dels codis penals d’altres països democràtics, la inhabilitació d’11 anys és més aviat pusil·lànime però justa i clara, molt possiblement curta i
sense presó ni multa afegida en comparança al que li hauria passat a altres països i, per descomptat, arriba més de 16 anys tard. A mi allò que em sembla extravagant és que hi hagi gent que troba desmesurat inhabilitar temporalment un individu amb pràctiques totalitàries que ha fet, simultàniament, de policia i de jutge.
Desmesurat? Però qui pot dir tal animalada quan és públic i notori que no era la primera vegada? A quest mateix fet ja l’havia practicat arran de l’operació Nécora. Les escoltes il·legals a 99 línies telefòniques efectuades per Garzón no varen tenir validesa com a prova i tot i que, aleshores, ningú no el va denunciar, el Tribunal va emetre un comunicat de 40 pàgines acusant Garzón d’incompliment “de los requisitos jurisprudencialmente exigibles internacionalmente.” Es veu que li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra, arran de la recent repetició d’escoltes il·legals, les quals, i cal insistir-hi per esquivar la manipulació de la falsa esquerra espanyola i els seus escolanets, són ara per ara, el motiu de la inhabilitació del jutge.
Com he avançat, he rebut comentaris d’agraïment a rompre per haver esbaldregat una estafa més d’Espanya; una altra història amagada. La nostra cultura, a diferència de la dels veïns de ponent, no practica el sostenella i no emmendalla. Quan et demostren que t’han mentit i manipulat, reflexiones i si ets intel·ligent rectifiques. La nostra és la cultura de l’entesa i quan algú et fa veure una cosa que desconeixies, ho valores perquè aprens. M’agrada quan em corregeixen un barbarisme o una expressió maldestre i no em pos a acusar ningú d’haver-me faltat al respecte per fer-me sentir ignorant. En aquest tema, he experimentat amb molt de gust en el feisbuc aquests comentaris de sorpresa per l’engany que tenien de l’estereotip fabricat per Espanya de Garzón. Si feis una volta veureu com la gent ho agraeix i rectifica en veure com s’ha manipulat l’opinió pública. Garzón és una peça més de l’engranatge de la (in)justícia espanyola (que és com dir “intel·ligència militar”). Fets i no paraules o opinions!
És un fet, previ als jocs olímpics de 1992, la trotura de 18 catalans innocents. Quan aquests denunciaren la
brutalitat al jutge que havia instat les detencions, Baltasar Garzón, aquest els va negar assistència, no els va
voler mirar les nafres i es va permetre insults. Quan els torturats denunciaren la malifeta (amb seqüeles físiques i psíquiques, algunes de per vida), l’Audiència Nacional, el Suprem i el Constitucional (és a dir, el conjunt de la (in)justicia espanyola) donaren suport a Garzón i arxivaren les demandes. Va haver de ser el Tribunal dels Drets Humans que l’any 2004, a la fi va condemnar Espanya a indemnitzar les persones torturades i acusà els tres imputats: Roldán, cap de la Guàrdia Civil, anà a la presó, Corcuera, ministre d’interior, també, però Garzón (principal instigador i autor de les detencions i còmplice i encobridor de les tortures) en va sortir “de rositas”. Com així no el varen inhabilitat aleshores a perpetuïtat com ha passat arreu d’Europa amb altres jutges condemnats per profanar Drets Humans? Senzillament, perquè era una peça clau del sistema judicial espanyol.
Més fets? També és un fet que el 1993 Felipe González el va incorporar com a número dos, just després d’ell, a la llista de diputats per Madrid. Com a bocamolla incontinent va córrer al bar on havia quedat amb Iñaki Gabilondo, tot i fer-li avinent que havia compromès l’exclusiva amb el seu amic Luis del Olmo. Ben aviat, això de ser el n. 2 ja ho trobava poc i començà a escampar crítiques contra González. A les tertúlies del Lhardi, de les quals Garzón era habitual, era un “garganta profunda”: “Felipe González me acusó de soberbio, en lugar de ingenuo, porque yo creía que podría acabar solo con la corrupción” i presumia que “si de mi dependiera ya habría metido en la cárcel a las tres G: González, Guerra y Galeote”. Potser oblidava qualque G més? Garcia Damborenea? Qui sap si ell mateix? I la X? Qui era la connexió? Qui tenia el posat interior i exterior? Segur que no va ser Garzón qui va dibuixar una corona sobre la X, perquè al seu despatx, juntament a la foto familiar, en té una ben visible amb Joan Carles I.
Ha gaudit del suport del poder mediàtic, encara que de manera diversa i erràtica. La majoria de retrats literaris coincideixen que allò que més li agrada és repicar les campanes com feia de nin per cridar l’atenció i esdevenir una estrella de l’espectacle mediàtic ben endinsat en la política espanyola, però amb aires de projecció internacional a la percaça de contactes que li proporcionin major promoció, amb dos objectius: protagonisme i fortuna, molt més com a polític que com a jutge. Sol Alameda del diari El País (una de les fonts que el va protegir a qualque moment, abans que ho fes El Mundo, amb les seves habituals reculades) el definia: “Es progresivamente narcisista, un hombre repleto de vanidad”. Altres fonts diuen: ” Baltasar es tan inculto como tozudo. Pobre del que se cruce en su camino.” o ” Garzon es un personaje siniestro, uno de los mayores enemigos de la libertad ( Pepe Rey, avui tancat a l’Espanya “democràtica” per delictes d’opinió com Arnaldo Otegi).
L’any 1993, per a la que seria la darrera legislatura de González (el 1996 ja guanyaria Aznar), Garzón va poder anar al Ministeri de l’Interior a remenar papers i material reservat. En acabar la legislatura, què va passar? Se reincorporà a la judicatura i amb els coneixements privilegiats obtinguts va entrar a la guerra de les clavegueres amb el tema ETA i el tema GAL, amb resultats de morts i, en evident pràctica del que s’anomena terrorisme d’estat.
Tenia vocació d’heroi nacional… però fent guerra bruta. Més fets? Un altre és que va fer tancar el diari EGIN i, sobretot, va amollar la seva famosa frase racista: “todos son ETA”, que propiciaria la tristament famosa llei de partits. Són conegudes les “visites de matinada” de Baltasar Garzón a entitats basques per requisar ordinadors i procedir a empresonaments de bascos. Fets, propis de corruptes, són també la parafernàlia d’actes de possible
prevaricació, amb conferències ben retribuïdes per entitats bancàries a les quals tenia en investigació. Seria massa llarg afegir les seves “capeas”, “tablaos de baile” i “jornades de caça” amb empresaris i polítics.
Però el fet més abominable de tots (i el que ha induït a caure de quatre potes en l’error a molta de gent de bona fe), ha estat l’estafa cívica immoral contra les esperances de milers de persones víctimes del franquisme a les quals, per satisfer la seva egolatria, va embarcar en una aventura impossible. Davant dels retrets d’haver cercat protagonisme mediàtic (i conferències sucoses) amb el cas Pinochet (aprofitant avançar-se a l’anunci i als intents d’altres jutges), va ser quan va decidir entrar en el tema de cercar els familiars dels desapareguts. Una campanya purament d’imatge sense cap viabilitat possible si no és en el marc del Dret Internacional, perquè, i d’això Garzón n’havia de ser prou coneixedor, tant la Constitució espanyola com la llei d’Amnistia constitueixen una llei de punt i final contra els torturadors i criminals de guerra i de postguerra. La immunitat i la impunitat contra el franquisme no s’obtindrà mai a Espanya. O és que volem ser pobres i beneits? No recorda la gent que el partit que ara governa l’estat jacobí (ep, i la majoria dels territoris catalans) es nega a condemnar els crims del franquisme? O hem caigut tots de la
figuera com amb el tema de l’Estatut o el de la llengua catalana? Garzón s’ha volgut erigir en un heroi a costa de les llàgrimes de la gent que reclama inútilment justícia i reparació i que, enganyada del tot, el considera com el seu únic possible talismà salvador. És ben possible que, a la recent sentència d’inhabilitació per espiar converses, s’afegeixi aviat una nova condemna per prevaricació, en haver ignorat els avisos d’extralimitar-se amb les lleis espanyoles vigents. En aquest cas, tendran tota la raó les associacions de Memòria Històrica i de Drets Humans per escainar de valent, però no per defensar Garzón, sinó per blasmar davant del món la (in)justícia espanyola, el vertader mal que genera aquesta amnèsia forçada i protecció als criminals, del qual tots (també Garzón) han fet de comparses.
Elevar ara un torturador a la figura d’heroi popular i màrtir del feixistum és, senzillament, una mentida i una
manipulació, però sobretot és posar-se al costat del botxí i no de les seves víctimes. N’anomenaré algunes directes:
Josep Musté, Ferran Ruiz, Jordi Bardina, David Martínez, Esteve Comelles, Teresa Mas, Joan Rocamora,
Jaume Oliveras, Vicent Conca, Ramon López, Josep Maria Granja, Francesc Xavier Tolosana, Marcel
Dalmau, Carme Turró, Dolors Bellés, Antoni Infante, Eduard Lòpez, Francesc Puy, Ramon Piqué,
Eduard Pomar, Artur Escútia, Vicent Coll, Josep Poveda, Oriol Martí, Carles Bonaventura, Xavier Ros,
Xavier Puigdemont, Xavier Alemany, Oriol Malló, Joan Durà, Guillem de Pallejà, Andreu Cabot, Oriol
Montserrat, Jordi Manyé, Marc Vila, Enric Cot, Geroni Salvador, Àngel Pitarch, Miquel Casals, Lluís
Quintana, Antoni Capdevila, Jordi Vera, Salvador Soutullo, Agustí Cerdà i Gustau Navarro. N’han
anomenat cap, d’aquestes persones, les defensores de Garzón , les associacions, els descendents de les víctimes de la Guerra Incivil espanyola? Ni una! Doncs totes aquestes persones són víctimes directes del seu adorat Garzón.
Com ho son també, Koldo Alduntzin, Jon Altuna, Mertxe Aizpurua, Martin Garitano, Martin Anso, Idoia
Arozena, Joxerra Bustillo, Martxelo Diaz, Carlos Dronda, Amaia Ereñaga, Javier Etayo, Iñaki Iriondo,
Natxo Matxin, Sabino Ormazabal, Pablo Ruiz de Aretxabaleta, Ramón Sola, Jose Mari Uribarri, Iñaki
Vigor y Teresa Zarco, extreballadors del depurat diari basc EGIN.
Aquestes són les persones que a mi em mereixen respecte i consideració i no el seu jutge, còmplice de tortures, de la guerra bruta, de terrorisme d’estat, de pràctiques feixistes contra la separació de poders, conferenciant beneficiat, tancador de diaris… La diferència que ara, per denúncies de grups d’extrema dreta espanyols s’hagi actuat i, en canvi, no es fes res quan els denunciants varen ser uns independentistes catalans i bascos innocents, no muda la culpabilitat. En tot cas, em certifica el que han escrit tants de creadors d’opinió que no s’han recreat en la ignorància i han deixat clar que la diferència actual és que ara Espanya ja no necessita Garzon. Però també roman clar com l’aigüa cristal·lina que és tan indesitjable ell com el conjunt de la (in)justícia espanyola. Una (in)justícia espanyola que, condemnada pel Tribunal dels Drets Humans, posa en evidència quina democràcia patim. Alabar Garzón és fer de maniqueus i prendre partit entre els uns i els altres, quan tots són part del mateix sistema de repressió. Qui defensa o empara Garzón només pot tenir per excusa la ignorància o la mala fe. En ambdós casos, de forma conscient o inconscient, és defensar un etnocida. Només hi ha dues trinxeres: la dels qui donen suport als opressors i la que defensen els oprimits. Ara per ara, els catalans i els espanyols no som dins del mateix solc.
Vosaltres, podeu triar trinxera al costat dels qui ens declaren la guerra cada dia o al dels que defensam els drets humans i els dels pobles. Ja podeu començar a decidir quina és la vostra, perquè en aquest tema, no hi valen malentesos, ni migpensionistes, ni mitges tintes. O som o no som!

VISCA LA LLIBERTAT I MORIN LA TORTURA I L’OPROBI!
PER A SABER-NE MÉS:
EDITORIAL DE VILAWEB:
http://www.vilaweb.cat/editorial/3708435/jo-defensare-garzon.html

OPINIONS:
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3982578/ramon-pique-marcel-dalmau-garzon-esta-tastant-medecina.html
http://blogs.ara.cat/cosesquevanpassant/2012/02/10/carta-a-la-filla-de-garzon/
SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DELS DRETS HUMANS:

http://www.proutortura.net/

GARZÓN ARA VOL EL NÓBEL DE LA PAU:

http://lahaine.org/espana/baltasar_paloma.htm

* La il·lustració del comentari és la caràtula del llibre de Pepe Rey, on desemmascara el doble rostre de la
hipocresia.

Reblogged from Diccionari cultural:

No hi ha cap periodista que pugui viure de la crònica que va escriure ahir. Amb això vull dir que el meu millor programa encara està per fer. Antoni Bassas i Onieva (Barcelona, 1961) és un periodista català.